Cómo empezar un e-mail que quiere ser un abrazo infinito de fuerza, ánimo y solidaridad? Si tuviera las palabras de los literatos encontraría la metáfora oportuna pero acostumbrada al sujeto-verbo-predicado de la frase radiofónica me faltan recursos para que el mensaje adquiera la fuerza que me gustaría poder transmitir….
Te imagino valiente, con algún momento de malos rollos…..pero hay que colocar las piezas en su sitio: por lo que me ha contado Marisa la operación ha conseguido lo que se pretendía y ahora hay que prepararse para introducir un poco de veneno al cuerpo….no será maravilloso pero es un tiempo determinado al que hay que enfrentarse ……
Después, ya será verano, llegará el periodo de recuperar viejas costumbres y acercarse a Euskadi que ya hace tiempo que os añora…
Si aprecias una corriente de aire en tu costado es la que te enviamos desde este Bilbao que será siempre tu casa……
MUXU HANDI BAT (un fuerte beso) LAISTER ARTE (hasta pronto)
Si no me dices lo contrario te llamaré un día de éstos…….
Y como aquí decimos AURRERA BOLIE
T'ho diu l'Idoia, "endavant, aurrera ", paraules que t'has repetit centenars de vegades aquests dies i que ara veus escrites en un mail probablement teclejat des d'un pc instal·lat a Ràdio Euskadi, al teu estimat Bilbao. Però en quin moment d'aquest procés vital arribes a dir-te i a creure't el primer Aurrera bolie?, quan interioritzes un endavant les atxes que ja t'has fet lema de vida? I en quin moment arribes també a col·locar les peces al seu lloc? talment con un tauler d'escacs per acceptar les regles del nou joc?.
La notícia et glaça l'ànima. Un tumor maligne al pit esquerra i problablement també al pit dret. En llenguatge mèdic un càncer de mama bilateral. Asseguda en un sofà de l'hospital la tarda vespre d'aquell dijous de febrer comença una partida desconeguda. Damunt el tauler ets el més trist, fràgil i perdut dels peons. La ma calenta de la Carme, mai no oblidaràs el caliu d'aquell tacte, és l'únic alivi en aquells maleits instants. La paraula companyia pren tota la seva dimensió.
Lluites per glopades de serenitat però un huracà emocional t'incapacita per "discernir" , el verb que vol dir "distingir amb els sentits i especialment amb el pensament." Qualsevol intent de raciocini és engollit per una mena de paràlisi que fins i tot t'impedeix plorar per buidar. El tauler és enorme i el peó desconeix el més senzill dels moviments. Es presenten hores difícils, molt difícils, vestides més de desconcert que no pas de melangia. Com i quan ho diràs als teus estimats? Quin serà l'abast de la malaltia? I és llavors quan et sents presonera de tot i una titella del destí.
La mare, que als seus vuitanta anys continua essent una dona tot coratge, també té un càncer. Inmersos en dubtes de si a la seva edat és convenient o no sotmetre-la a quimioterapia, ara has d'arribar aquest vespre a casa i dir-los que també tens un càncer? que collons està passant? què ens està passant? com es maneja tot això? com transmete-ho amb serenitat i valentia per causar el menys dolor possible? on has d'anar a buscar les paraules?.
La química et dóna un petit ajut. L'efecte d'un trankimazin et porta un bri de serenitat, "demà pensaràs en com enfocar-ho, ara dorm" i ho aconsegueixes, no passes la nit en blanc. I al matí quan et despertes tornes a sentir al clatell una afilada espasa de Damocles i ets incapaç d'anar a la feina. Vols pensar, pensar i pensar per trobar respostes, albirar una porta que t'obre un camí, una direcció correcta. Et refugies vomitant la desesperança damunt un altre sofà amb amistats . Et diuen "Els ho has de dir, els ho ha de dir". Sí però com i quan? i vius un divendres sotmesa a una tempesta emocional, tal vegada el dia més convuls de la teva vida.
Lluites per glopades de serenitat però un huracà emocional t'incapacita per "discernir" , el verb que vol dir "distingir amb els sentits i especialment amb el pensament." Qualsevol intent de raciocini és engollit per una mena de paràlisi que fins i tot t'impedeix plorar per buidar. El tauler és enorme i el peó desconeix el més senzill dels moviments. Es presenten hores difícils, molt difícils, vestides més de desconcert que no pas de melangia. Com i quan ho diràs als teus estimats? Quin serà l'abast de la malaltia? I és llavors quan et sents presonera de tot i una titella del destí.
La mare, que als seus vuitanta anys continua essent una dona tot coratge, també té un càncer. Inmersos en dubtes de si a la seva edat és convenient o no sotmetre-la a quimioterapia, ara has d'arribar aquest vespre a casa i dir-los que també tens un càncer? que collons està passant? què ens està passant? com es maneja tot això? com transmete-ho amb serenitat i valentia per causar el menys dolor possible? on has d'anar a buscar les paraules?.
La química et dóna un petit ajut. L'efecte d'un trankimazin et porta un bri de serenitat, "demà pensaràs en com enfocar-ho, ara dorm" i ho aconsegueixes, no passes la nit en blanc. I al matí quan et despertes tornes a sentir al clatell una afilada espasa de Damocles i ets incapaç d'anar a la feina. Vols pensar, pensar i pensar per trobar respostes, albirar una porta que t'obre un camí, una direcció correcta. Et refugies vomitant la desesperança damunt un altre sofà amb amistats . Et diuen "Els ho has de dir, els ho ha de dir". Sí però com i quan? i vius un divendres sotmesa a una tempesta emocional, tal vegada el dia més convuls de la teva vida.
